Sense por

Un dia més començava. Com cada matí el sol de primera hora començava a acariciar les vetes que els anys, el clima, el sòl i la Terra li havien conferit. Sempre se n’havia sentit molt orgullosa de com les formes que dibuixaven el seu rostre li donaven una autenticitat que ni les millors argiles tenien.

Havia trobat el millor dels racons entre dos esbarzers que tallaven el camí que temps enrere les rodes de fusta, les botes dels bandolers i les peülles dels cavalls havien trepitjat i erosionat. Allà, arrecerada, mirava els núvols passar, amb les seves formes capritxoses i el seu aspecte de cotó fluix, i sota seu l’espessor verda.

Somniava en rodolar i fer-se gran, donant tombs per la llera de grans llacs i rius, que imaginava clars, transparents i frescos, amb petites onades juganeres que, saltant per entre les roques, ajudaven a les nimfes a aixecar el vol per trobar aquells elegits que coneixerien l’ història de les fades de l’aigua.

Mentre es perdia en tan belles imatges la frescor de les gotes de les pluges de primavera li van acariciar el rostre. Despertada del seu somni notava con la terra sota les seves afilades puntes s’estovava. Esperançada va moure’s suaument i la terra que tan de temps l’havia anclada s’esberlava i l’alliberava. Per fi podria ser lliure i veure aquella espessor verda, els rius transparents i les nimfes.

I amb aquest feliç pensament va deixar caure’s sense por a res.

Anuncis

Transformació

Davant dels ulls un vast espai es desplegava i en ell els grills, flirtejant, entonaven serenates amb el frec a frec de les seves ales. Un punt de llum avançava fent tentines i al seu voltant papallones nocturnes dansaven seguint la música que sols elles podien sentir.

El soroll de les passes es va apagar i el punt de llum va baixar fins a nivell del terra per apagar-se tot seguit. El centelleig d’unes ulleres va mirar cap amunt observant aquell cel ple de núvols canviants i el caminant, entotsolant-se, imaginava quines llegendes s’amagaven darrera la forma dels núvols.

Va tancar els ulls i, després d’uns instants, el seu cos va començar a canviar. Se sentia gran però lleuger a la vegada, eteri, canviant. Mentre gaudia de la sensació d’ingravidesa, va obrir els ulls, mig amb por, patint per si aquesta sensació desapareixia. Quan va mirar avall va veure que ja no estava al prat on s’havia aturat a descansar i que el blau fosc del cel semblava més a prop.

De cop es va aturar i donant la volta sobre si mateix va veure que els núvols amb les seves formes el somreien, acceptant-lo, donant-li la benvinguda. I com un llamp el misteri es va resoldre. S’havia convertit en núvol.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El que s’amaga al túnel.

El seu cos lliscava sense esforç per un túnel de parets que semblaven fetes de sal. Va acostar un dit mullat de saliva a les parets de l’estructura, per poder així agafar d’una sola passada diversos cristalls de clorur de sodi. Quan es va acostar el dit mullat als llavis i s’hi va passar la llengua cap sabor es va fer present.

Estranyat va començar a observar, mig endormiscat, el que tenia al seu voltant. No sabia que podria descobrir, però alguna cosa li deia que aquell lloc tenia algun misteri.

Com si respongues les seves sospites, de cop, un soroll semblant a un martelleig suau li va fer parar l’orella. Hi havia algú més a fora. Empès a parts igual per la imprudència, la curiositat i l’instint de supervivència va acostar-se a la llum que va veure al seu davant.

Quan estava a punt d’arribar un nou soroll el va fer aturar-se. Aquest cop era un soroll dolç, com de remor d’aigua. Era una cascada el que hi havia fora! Ara entenia el perquè d’aquell soroll estrany. Eren les nimfes que s’estaven banyant!

Amb un altre ànim va seguir el seu camí cap al final del túnel. Inexorablement aquella llum s’acostava i quan hi va arribar i la va travessar els seus ulls es van obrir de cop. No podia suportar no admirar allò que se li obria al seu davant.

Però al seu voltant es va materialitzar un sala blanca i la veu distorsionada del metge que deia “Gràcies. El TAC ja ha acabat.”

Caminants nocturns

Enmig de la nit sols el ressò de les seves passes li feia companyia. Vigilat per l’estàtua de bronze fred, s’allunyava cap a algun lloc. 

Amb el cap cot, fixat en les lames de fusta del passeig i resseguint-les, caminava despreocupat i tranquil però inusualment concentrat. Una llum halògena d’un cotxe va trencar la foscor i segons després el tren arribant a l’estació va trencar el silenci, però ell no se’n va adonar. L’única certesa de que era conscient eren els seus ulls que, com bojos, es movien ara aquí ara allà seguint la sanefa feta per la fusta desgastada.

Sense sortir del camí marcat per les fustes del passeig, va seguir avançant fins a trobar-se en una bifurcació. Després d’uns segons llargs aturat, va seguir el camí de l’esquerra durant uns pocs metres. Bruscament es va aturar i desfent el camí fet va agafar el camí de la dreta. Potser la seva intuïció el va guiar, potser la indecisió, però transcorreguts uns segons va aparèixer pel cap de camí després de passar per sota el túnel.

Una bafarada de matafaluga portada pel vent li va fer obrir els narius i somriure, per després seguir camí fins a una nova bifurcació on de nou es va aturar uns segons i va fer camí per desfer-lo després, tornant-lo a fer i desfer de nou. Sense saber per on continuar es va aturar enmig del carrer, va fer una volta de 360º i després amb un somriure va fer camí, ara ja precís, cap a aquell destí que l’esperava.

I enmig de la nit, acompanyat només pel ressò de les meves passes, vaig fer camí cap al meu destí que, difuminat per la boira,  m’esperava colpejat pel vent de Llevant. Mentrestant, confós, el caminant m’observava.

   

Tot té un perquè

Vaig néixer en un lloc, un mes d’un any, un dia d’un mes. A hores d’ara encara no se res del meu origen, sols d’una cosa, sempre he estat diferent de la gent del meu voltant. No es difícil adonar-se’n, les escames del meu cos et donen la pista, evident per altra banda.

Sempre he estat criat entre les quatre parets de un orfenat regit per unes monges que, el més plaent que han fet mai és ensumar una flor. Casades amb Déu diuen; segons la Bíblia la poligàmia és pecat no? Serà que la “Llei Divina” només es aplicable als altres no a un mateix… Com a dones de fe que eren mostraven una compassió desmesurada amb els seus iguals, suposo que per això mai van ser compassives amb mi. Només una persona ho era.

Ens vam conèixer un dia que passejava tranquil·lament per aquells carrers de llambordes grises i irregulars que eren la meva ciutat. Com sempre, la seva primera reacció va ser de pur pànic. Jo, sense saber com, vaig aconseguir acostar-m’hi i després de quatre frases i un somriure, els seus músculs, abans tensos i preparats per marxar corrents, es van relaxar i un somriure va aparèixer en els seus llavis. Jo, sorprès, vaig continuar conversant fins que me’n vaig adonar que el Sol es començava a amagar darrera les muntanyes. Les monges serien encara menys compassives amb mi quan arribés a l’orfenat.

Des d’aquell dia ens vàrem anar veient i el nostre llaç es va fer més fort. Van passar els anys i, la primera reacció que va tenir al veure’m aquell dia, va passar a ser un mer record fugisser i difuminat. Per un cop a la meva vida em sentia part d’alguna cosa, no algú que no és d’enlloc ni de ningú. Per un cop em vaig sentir estimat.

Però la vida no podia ser gentil amb mi. Que potser no en tenia dret? Que potser no era humà igual que ells? Que potser les escames em feien un drac escopidor de fum que menja princeses? Un accident em va prendre allò que fins llavors havia estat l’única cosa que em feia formar part del món, allò que m’havia fet sentir igual als altres.

Allò em va fer canviar d’alguna manera les connexions del meu cervell. Si em veien com un drac, un drac seria. Volia fer pagar al món tot allò que m’havien fet, tot allò que m’havien pres.

Vaig començar per les monges. Elles havien sigut les primeres a fer-me sentir fora del món amb la seva melosa indiferència, la seva falsa compassió. Com a bon drac vaig incendiar aquells bancs de fusta vella i mentre l’església queia per la força de les flames vaig anar a buscar la cova que havia estat l’únic lloc on m’havia sentit a casa.

Caminant pel camí pedregós i ple de matolls, després de la pujada d’adrenalina que havia tingut, m’anava sentint buit. Per què ho havia fet? Què en treia? I la resposta va ser clara, no en treia res, ni tan sols sentiment de venjança.

Un roser em va donar la benvinguda en aquell santuari, amanyagant-me amb el seu aroma i el seu color roig encès. Un somriure es va dibuixar als meus llavis al recordar quan li vaig regalar la rosa que va fer créixer el roser. Vaig seure al terra i la fredor d’una fulla de daga em va refredar la pell. Vaig acariciar el mànec de fusta vella amb robins encastats. Allò podia ser la meva salvació.

Mirant per última vegada les roses vermelles vaig tornar a somriure, i sentint la felicitat que només havia sentit aquell dia caminant pels carrers de llambordes, em vaig treure la vida.

Petits plaers

S’havia llevat amb la necessitat incomprensiblement urgent de caminar descalç per la gespa que en clapes creixia sobre aquells terrenys, terrenys que la suor i l’esforç de la seva família havien aconseguit. Estirant-se després d’una nit de descans reparador i vestint-se amb els parracs que feia servir per caminar va fer camí cap a la cuina, on l’aroma del pa recent fornejat per la cuinera i el fuet tallat en rodanxes l’esperaven.

Amb l’estómac ple i les xiruques als peus, va començar a caminar pel camí de sorra i pedres que sortia de la porta de fusta massissa del mas. El sol brillava amb força al capdamunt del cel blau de primavera i un ventet suau movia els arbusts. L’aroma del gessamí es mesclava amb el de la flor de taronger i les primeres orenetes donaven forma als seus nius. La primavera es notava en l’aire i el seu cos, obeint a la bellesa d’aquell espectacle de la naturalesa, es movia com si estigues flotant.

Gairebé sense voler-ho, els seus peus el van portar fins a aquella esplanada on tantes hores havia passat. La gespa onejava al ritme de les ràfegues de vent i les roselles, vermelles, esquitxaven el terreny. Es va descordar amb lentitud els cordons, entretenint-se i deixant-se portar per la impaciència que provoca allò que no arriba però que saps que passarà.

Quan ja s’havia tret els mitjons va descansar la planta dels peus sobre les xiruques, i amb compte va moure el peu perquè les primeres fulles de gespa li fessin pessigolles als dits. Es va quedar quiet gaudint del moment i després, d’un salt, va aterrar sobre la gespa i sense pensar el què feia, sense preocupar-se per res, va començar a córrer.

Després, quan l’aire li va començar a faltar va deixar un crit de pura joia i es va deixar caure sobre aquell mar verd i ple de rosada. La seva mà, inconscientment, va buscar les primeres roselles que s’obrien i quan els seus dits van tocar aquells pètals de vellut, va omplir-se els pulmons d’aire fresc i es va sentir lliure.

El tritó

El vent bufava i les onades trencaven furioses a l’espigó. Assegut sobre una gran roca plena de molsa, descansava després d’un llarg passeig, mentre gaudia de la força i l’energia d’aquelles onades i de les petites gotes d’aigua que li mullaven el cabell.

El Sol ja s’amagava darrera les muntanyes i els lilosos, vermells i ataronjats tenyien el cel. ¿Quanta estona havia estat assegut? Ni se n’havia adonat de com el temps s’escolava com la sorra entre els dits. Desitjant poder nadar entre aquelles aigües blaves i remogudes es va aixecar i va tornar cap a casa.

Aquella nit, entre els braços de Morfeu, va somniar que es movia entre coralls, roques i peixos i que les seves cames eren una cua de tons blaus i violetes. I també va somniar que cansat s’estirava sobre una gran roca plena de molsa al costat d’un espigó i veia sortir el sol mentre gotes d’aigua li mullaven els cabells.